Fòrum autisme: Quan les persones amb autisme arriben a l’edat adulta queden sovint, a nivell administratiu, en una situació de discapacitat. De quines maneres es pot plantejar l’activitat laboral per a ells?
Francesc Vilà[i]: Per respondre a aquesta bona pregunta cal fer, primer, un rodeig per la memòria. L’any 1982 l’Institut del Camp Freudià promou un centre de recerca sobre l’infant anomenat CEREDA –Centre d’Etudes et de Recherche sur l’Enfant dans le Discours Analytique-. Els animadors eren Eric Laurent, Rosine Lefort, Robert Lefort, Jacques Alain Miller i Judith Miller. La internacionalització posterior va crear la Nova Red Cereda que reuneix grups de diferents països. Les raons de política lacaniana que van inspirar aquest centre de recerca eren el reconeixement de l’infant com a subjecte de ple dret en el discurs psicoanalític i l’extensió de la investigació lacaniana en el camp dels autismes i les psicosis precoces.
Un dels primers resultats d’aquestes recerques va ser entendre la polisèmia del qualificatiu infantil que reben aquestes patologies primerenques. Infantil no sols remet a l’etapa primera de la vida, també pren sentit com equivalent al tipus d’estructura constitutiva d’aquestes subjectivitats[ii].
Anys desprès podem afirmar que els objectius s’han assolit. A dia d’avui la salut mental orientada per la psicoanàlisi lacaniana considera l’infant un subjecte de ple dret no sols objecte del discurs dels adults, i els autismes i les psicosis infantils han deixat de ser pensats com malalties mentals deficitàries que detenen el desenvolupament a les primeres etapes de la vida. Les seves clíniques mostren com la pubertat és un temps lògic que irromp amb un esdeveniment de cos que sol obrir a l’horitzó, un més enllà de la infància, cas a cas.
La batalla, a l’actualitat, passa per reivindicar i guanyar el reconeixement dels drets civils i de ciutadania per aquests col·lectius a la vida adulta.
Tres drets són inalienables:
- el d’una vida personal bona en connexió amb els altres,
- el de l’ocupació laboral o en serveis a la comunitat on produir objectes i circuïts
- i el de l’habitatge o lloc digne per recollir-se.
El nou discurs de la Salut Mental Comunitària, discurs que és el revers de la Biopolítica, considera que aquests ciutadans són els protagonistes dels seus projectes vitals. I per tant, el que cal és reconèixer la seva condició de subjecte amb capacitat de decidir i la conveniència de trobar les bones maneres d’acompanyar-los en la realització de les seves capacitats.
Desprès de la Segona Guerra Mundial els autistes, a Europa, van conquerir el seu dret a l’educació i a les polítiques assistencials de benestar. Ara cal desenvolupar la Convenció Internacional amplia i integral per a protegir i promoure els drets i la dignitat de les persones amb discapacitat que va tenir lloc a Nova York l’any 2005.
Una de les resolucions mes importants d’aquesta convenció és la revaloració de la persona a partir de les seves conveniències i capacitats. Va més enllà del discurs de dèficit i de discapacitat.
La Fundació Cassià Just és solidaria d’aquesta aposta de política sociosanitària avalada per les recerques de la psicoanàlisi juntament amb altres disciplines socials, educatives i econòmiques. De fet Cassià Just col·labora activament a la consolidació d’un nou domini sociosanitari del benestar. Ens referim a la Salut Mental Comunitària que pren el relleu de la vella concepció bio-psico-social dels anys seixanta del segle XXI.
Així com els Lefort junt amb Maud Mannoni van crear el concepte de institució estellada i Miller va nombrar pràctica a varis el que feia Antonio Di Ciaccia a Antenne 110, a la fundació s’assaja la invenció de circuits metonímics per aquells que estan oberts a treballar. Circuits que cada treballador estableix amb la col·laboració d’un Altre plural entre l’espai familiar o substitutori, l’altre social, el temps laboral i l’espai subjectiu. Són circuits construïts a partir de la lògica alienació–separació on s’extrauen substàncies de gaudi. La presència dels professionals orientats genera accions forçades suaument per tal de cedir excessos insuportables del cos no hàbil o parasitat per la inutilitat del gaudi [iii]. Algunes vinyetes d’aquests circuits recorden llunyanament muntatges com els del cas Joey de Bettelheim o dels casos Nadia i Robert de Rosine Lefort en el naixement a la vida. O ressonen amb els dispositius de feina com les instal·lacions de zootècnia de Temple Grandin[iv], les marionetes condensadores de gaudi d’André[v] o les recitacions teatrals de Daniel Tammet[vi] per tal de ser i estar capacitat per treballar i viure a la vida adulta…
La passió de Steve Jobs orienta Cuina Justa, l’empresa d’economia social de la fundació. Ell concebia els productes Apple com objectes que s’incorporen de manera funcional a la vida. La marca Cuina Justa, l’anagrama de la marca, els significants d’aquest eixam[vii] –els uniformes, les mascaretes, els guants, els estris, el packaging…- i els productes de conreu i alimentaris es connecten en circuits metonímics on fa sèrie el Significant Solitari (SU) que aïlla a l’autista. Aquestes connexions i desconnexions de l’Altre que existeix de manera intermitent faciliten realitzacions en common.
Els productes de conreu i alimentaris donen consistència als anomenants treballadors fràgils i generen plusos de gaudi i plusvàlua per el patronat de la fundació i el conjunt de l’empresa. La sostenibilitat de l’operació és crucial.
FA: Quin és a grans trets l’abordatge clínic amb el que treballeu a la Fundació Cassià Just?
FV: L’àrea sociosanitària fa abordatges clínics de dos tipus: acompanya segons la modalitat de la pràctica a varis i atent a partir de espais alfa.
Els acompanyaments en la modalitat de pràctica a varis són accions analítiques davant d’allò que no acaba de funcionar. Promou relats i actuacions que faciliten connexions i desconnexions amb els circuits de producció i d’empresa.
Els dispositius d’atenció són concebuts com espais alfa[viii]. S’ofereixen discrecionalment als treballadors anomenats fràgils, a les seves famílies i al conjunt d’empleats de l’empresa. Sovint estableixen diàlegs oberts amb protagonistes i coprotagonistes dels qüestionaments de l’existència postmoderna on el discurs de la ciència i del capitalisme obturen el llaç social.
La conversa oberta d’aquests espais alfa fa sorgir preguntes sobre les coses de família, els gaudis i els projectes. Posa de nou en circulació restes i coses inútils. Genera escenaris per tal de saber fer en relació a la vida. L’estil assaja modalitats de realització a la vida quotidiana.
De fet la feina clínica institucional i l’acció lacaniana de Cassià Just s’ocupen de cercar allò que no funciona en els cossos composats d’òrgans no supeditats al règim fàl·lic i tendents al desarrelament[ix] del cos social. Aquesta clínica col·labora de manera pragmàtica a construir invencions temporals i sotileses compatibles amb la vida i la comunitat. I aposta per neo creences tipus compensatory make—believe.[x]
Un paper particularment significatiu és el del metge d’empresa. Algú amb formació analítica, instal·lat en el relleu de l’Altre plural, que llegeix de manera singular els retons del gaudi a les vores del cos apedaçat autista i la hipocondria esquizofrènica. I fa per establir interconsultes amb el sistema sanitari general.
La clínica a l’abast dels dispositius de la fundació es debat amb les paradoxes de l’alienació i de la separació de l’Altre. La seva varietat està entre els patiments del subjecte autista sense Altre, les malalties de la ment afectada de la clínica del desert de l’existència[xi] i les malalties de l’Altre indiferent, arbitrari o malvat.
La solidaritat dels altres treballadors i dels encarregats, de les aliances empresarials, de les entitats del territori i de les administracions catalanes que participen a l’aventura permet que la vida i el treball trobin fórmules d’existència amb nom propi[xii].
El taller clínic, dirigit per una psicoanalista en posició extima a l’equip, facilita el treball sobre les conseqüències dels actes i les invencions.
Notes
[i] Francesc Vilà es Psicoanalista a Barcelona, membre de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi i de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi. Director Sociosanitari de la Fundació Cassià Just. Membre del Consell Assessor de Salut Mental del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.
[ii] Lefort, Rosine i Robert. Nacimiento del Otro. Dos psicoanálisis. Biblioteca Freudiana—Paidós. 1983.
[iii] Laurent, E. Los sujetos autistas, sus objetos y su cuerpo. Capítol quart de la primera part de La batalla del autismo. De la clínica a la política. Navarin/Le Champ Freudien—Grama. 2013.
[iv] Pensar con imágenes: mi vida con el autismo. Alaba editores.
[v] Nazeer, K. Las marionetas de André. Cinco autistas en el mundo. Editorial Alba. 2008.
[vi] Te una obra traduïda al castellà. Nacido en un día azul. Editorial Sirio, 2007.
[vii] A la clínica de circuit cada objecte pren valor significant. Miller ho exposa a La matrice du traitement de l’enfant au loup. Article publicat a la revista La Cause Freudienne numero 66 de maig , 2007.
[viii] Ver Julio González. http://antenaclinicadebilbao.com/es/textos-scfbi/21-textos/125-lugares-alfa-y-acontecimiento-interpretativo.
[ix] Miller y otros. Desarraigados. ICBA—Paidós. 2016.
[x] Miller, JA. Efecto de retorno sobre la psicosis ordinária. Freudiana 58, 2010.
[xi] Veure el text de Maleval titulat Desarraigo social paradójico y clínica del desierto a Miller y otros, Desarraigados. ICBA—Paidós. 2016.
[xii] Eugenio Díaz y otros. Una pragmática de la fragilidad humana. Editorial UOC.
Debe estar conectado para enviar un comentario.